Del criteri.

El criteri és material preciós i en conseqüència escàs i preuat.

La falta de criteri, en canvi, és sobreabundant i es cotitza a preus baixíssims.

Podriem dir que el criteri és parent pròxim de la intuïció i es fabrica amb una formulació en la que intervenen en proporcions diferents la formació, l’experiència –encara que es tracti de l’experiència dels nostres majors- la capacitat de relacionar dades, el sentit comú i d’altres intangibles. 

M’atreveixo a afirmar que sense intel.ligència, que no cultura, no hi ha criteri. Arribats a aquest punt poso de relleu que hi ha analfabets molt intel.ligents i individus carregats de títols que no ho són.

A l’hora de valorar una empresa s’hauria de puguer quantificar el criteri dels seus responsables i dels empleats de qualsevol nivell. D’aquesta manera el valor real del negoci s’aproximaria més al seu potencial i la dada seria a més un excel.lent indicador de les qualitats intrínseques de l’empresa, de la seva capacitat d’innovació, de penetració del mercat, de generar i desenvolupar estratègies, etc. Malhauradament no disposem d’eines fiables per avaluar el criteri i aquesta carència el converteix en un valor no objectivable i que no es pot incloure a cap dels capítols de l’actiu de la companyía, com un apunt més de l’inventari.

 És indiscutible que disposar de col.laboradors dotats de criteri en una estructura empresarial –disposar-ne i fer-los confiança- és avantatjós i significa un considerable valor afegit. També ho és que si la cúpula de l’empresa no disposa ella mateixa de criteris sòlids la inseguretat la porta a actituds defensives, a la desconfiança i fatalment a escollir preferentment col.laboradors obedients que no qüestionin les decisions dels executius superiors i tinguin poques –o cap- iniciatives.

La tendència apuntada, molt més freqüent del que podem suposar, penalitza l’empresa condemnant-la a preferir un nivell mig baix de col.laboradors, el que la converteix invariablement en una societat mediocre, amb fites poc ambicioses, resultats poc brillants i la més que probable alineació amb l’estrat professional i empresarial més justet, amb molts números per fer-se a sí mateixa un futur breu i incert.

El criteri no és únicament necessari per les grans empreses, institucions i ens de titularitat pública. També ho és –fins i tot més necessari- en estructures petites, en negocis familiars, botigues, establiments d’hostalatge, etc.

En aquests supòsits el criteri esdevé part integrant del servei o dels productes que s’hi despatxen.

Un cambrer amb criteri, per posar un exemple, proposa la consumició i estableix amb el client un diàleg basat en els seus coneixements i en l’encàrrec del client, que es sent d’aquesta forma recolzat i en un entorn càlid que inspira confiança.

L’exemple serveix per un venedor de ferretería, un peixater, dependents de qualsevol botiga, taxistes i un interminable llistat de professionals.

Poques coses indueixen tan a la desconfiança com un interlocutor professional sense criteri que no fa més que executar les ordres del client. Un taxista que no suggereix el millor itinerari, un ferreter que despatxa el que li diuen sense aportar coneixements o dependents apàtics a qui només preocupa l’hora de plegar.

Si analitzem la qüestió pensant en el nostre entorn descobrirem els professionals amb criteri i els altres, els de l’estrat grisenc. Quan qui ens ven un servei o un producte té algún criteri definit –un criteri que pot no coincidir amb el nostre- el diàleg és enriquidor i a més del que comprem adquirim coneixements pel mateix preu.

Repeteixo que la manca de criteri dels patrons és la causa de no contractar personal amb criteri, com també ho és la inseguretat i la desconfiança, que n’és conseqüència directa.

Amb els anys he desenvolupat un cert olfacte pel criteri. Quan l’oloro compro, quan no en detecto cap rastre canvio de local.

 

Pierre Roca