11.19.2009

Lloguer.

És decebedora la antiquada i persistent tendencia a voler posseir i és estimulant la tímida però creixent tendència a voler utilitzar sense posseir, llogant.

El sentiment de la propietat segueix molt arrelat però lentament es va imposant la disposició de vivendes, vehicles, eines i equipaments professionals mitjançant el pagament d’una renda. Llogant.

El lloguer de vivendes és el més conegut i més generalitzat, malgrat l’extraordinària venda de cases i pisos del darrer periode d’aparent riquesa. Els nostres pares acostumàven a viure de lloguer. A mitjans del segle XX era la formula habitual i la compra de la vivenda es considerava gairebé una excentricitat o el privilegi d’un milionari.

Lluny de ser més cómoda, la propietat de la vivenda comporta una sèrie d’obligacions afegides que per sí soles són suficients per descartar la idea, sobre tot si es tracte de propietat vertical –pisos-.

La fatídica comunitat de propietaris obliga a reunions interminables, absurdes i que generalment no solucionen les qüestions per les que s’han programat. Es celebren a l’entrada de l’edifici –una imatge desoladora- a l’hora de sopar o del futbol o de la sèrie preferida a la televisió i són l’equivalent d’un cástig després de la jornada laboral i del trajecte fins al domicili. Eludeixo parlar dels presidents de comunitat, càrrecs que podrien ser penes alternatives a la privació de llibertat.

Si la vivenda és un adossat o una caseta als quatre vents, el fet de ser-ne propietari l’obliga al manteniment de la teulada, del terrenet circundant, de les instal.lacions, la porta del garatge, la reixa d’entrada, la tanca, el paviment, les canonades, etc., etc.

Soc partidari convençut del lloguer de la vivenda principal, de la caseta de cap de setmana, del cotxe i fins i tot de la seu professional i del seu equipament. Partidari de tractar amb propietaris professionals que saben llogar i amb qui es pot negociar, que reparen puntualment els desperfectes i que mantenen relacions civilitzades –i puntuals- amb els llogaters.

En funció de l’èxit professional –o sigui de l’estat de la meva tresoreria- em puc plantejar canviar de casa, buscar-ne una que m’agradi més, anunciar el canvi amb l’antelació adient i canviar d’horitzons. Si al contrari les coses van malament, faig el mateix però en sentit contrari.

Si llogo un vehicle amb un sistema de “renting” o de “leasing” l’escolleixo, me’l donen nou i la quota inclou el manteniment, el canvi de pneumàtics, l’impost de circulació, l’assegurança, les revisions i un vehicle de remplaçament si el meu no pot funcionar durant un temps. La quota és a més una despesa professional i desgrava a l’hora de pagar els impostos.

Si compro, el cotxet baixa de preu al mateix moment de signar la operació, he d’assumir-ne les reparacions, assegurances, manteniment, no puc fer previsions i al final, fent números, resulta que em costa el mateix a canvi d’un servei menys eficient.

Si utilitzo el cotxe de forma puntual el llogo quan el necessito i l’estalvi és escandalós. Ni aparcaments ni res de res. L’agafo, l’utilitzo, el torno.

Amb el “leasing” professional es poden muntar empreses, disposar de l’infraestructura técnica necesaria i treballar sense inmovilitzar quantitats de diners que poden rendibilitzar-se millor que comprant equipaments que seran obsolets a curt termini i que s’hauran de remplaçar.

Llogar és l’equivalent de viatjar amb poc equipatge, amb més llibertat i d’una forma més assenyada i més compatible amb l’entorn en el que ens movem.

Pregunto sovint als propietaris –als propietaris que es mostren orgullosos de les seves possessions- si s’exciten quan toquen les parets del piset o quan passen la ma per la carrosseria d’un cotxe com n’hi ha milions.

Ningú sembla experimentar ereccions o qualsevol altre senyal precursor del plaer, el que em porta a insistir: millor llogar.

Pierre Roca