Assumir

Assumir les errades i verbalitzar-ho sense embuts augmenta el respecte dels subordinats pel cap.

L’asseveració és vàlida pels responsables empresarials, polítics o socials i es practica tan poc que és necessari parlar-ne i posar-ho de relleu.

Per exemplificar l’actitud contrària –la de no reconèixer cap equivocació- només cal mirar el lamentable espectacle dels polítics que patim. Si recuperem en un acte de autoflagelació malaltissa declaracions, entrevistes i discursos descobrim fascinats que mai no la pifien. Mai, mai. Nunca.

Torno al primer paràgraf per insistir, posant com a exemple la meva pròpia experiència. A les èpoques en les que he tingut empresa i empleats poques coses em feien guanyar més el respecte del personal que reconèixer les meves equivocacions i dir-ho clarament, a més d’argumentar-ho i d’esmentar el que s’havia d’haver fet per evitar l’errada, prenent precaucions i mides per evitar les recaigudes.

Sorprèn que els responsables polítics –i molts responsables empresarials que estan en la memòria de tothom- no hagin après una lliçó que té entitat de bagatge, de coneixement bàsic quan dirigeixes un grup, d’assignatura ineludible per qualsevol líder.

Quan la pretensió de situar-se tossudament al marge de l’equivocació s’amaneix amb l’habitual discurs que assenyala el contrincant o competidor com a culpable de tot el que no s’ha de fer, la credibilitat, el respecte i el prestigi fugen pel desguaç i la fiabilitat del protagonista es converteix en paper mullat.

Que cada escú s’ho imagini en el seu entorn quotidià, negant-se sistemàticament a reconèixer qualsevol cosa que no signifiqui un èxit i desqualificant de dalt a baix i sense fissures qualsevol actuació, discurs o intenció de l’altre. De qualsevol altre. Si ens ho imaginem entenem immediatament que qui quedaria desqualificat sense matisos seria un mateix al mostrar un comportament i una actitud tan allunyada de la raó.

Espero que dins de no massa temps el país es vegi confortat amb la presència activa d’un dirigent o líder que reconeixi el que no fa bé, que suggereixi alternatives, que deixi els dogmes al calaix dels arguments inútils i passats de moda i que per tan sigui creible, fiable i ens inspiri una confiança de la que estem molt necessitats. Un ésser atípic dotat d’un perfil ètic i intel.lectual allunyat de la mediocritat que ens envolta. Algú que defugi els tòpics a l’ús, les formules tronades i la grandiloqüència, la buidor, la tristor, la por de la realitat.

Estic convençut que si aquest individu aconseguís superar els paranys, tingués accés als mitjans de comunicació i resistència per aguantar les puntades de peu i els cops baixos de l’àmbit polític es guanyaria el respecte d’un país sotmés des de fa massa temps a la dictadura de la grisor i de la miseria intel.lectual.

Per desgràcia també estic convençut que algú amb aquestes característiques i amb dos dits de front defugirà amb molt bon criteri l’ambient pestilent de la política que ens afligeix.

Pierre Roca