9.16.2010

Cadira




La cadira que poden veure retratada es diu “Neo Romántico Sostenible” i ha estat dissenyada pel senyor Miguel Milà –Barcelona 1931-, que a més de ser un dels professionals de més prestigi del país pertany a una família que porta l’estil com una segona pell.

La cadira que origina aquest comentari pot semblar poca cosa o senzilleta o a l’abast de qualsevol fuster de barri, però l’ha pensat i desenvolupat el senyor Milà al seu estudi de la plaça Sant Jaume, al costat de l’ajuntament de Barcelona, aportant a la feina coneixements, experiència i una sensibilitat indiscutible que ha marcat la seva trajectòria i ens ha regalat maravelles de puresa com la làmpada de peu TMM o la xemeneia Milà entre d’altres.

Aquesta cadira de nom curiós està pensada pel seu ús públic i ara mateix la podem veure als parcs de nombroses ciutats al costat de la versió llarga –un banc- o d’un banc doble que sorprèn per les seves proporcions i per la seva lleu ironía. Ha d’aguantar cops, cremades de cigarretes, plujes, freds, nevades i pipis de gossets adorables. S’ha de puguer fixar al paviment amb un sistema invisible i ha de servir sobre tot per permetre el descans o la conversa o la lectura o l’observació del paisatge urbà per part dels ciutadans. Poca broma.

La família Milà té el bon gust com a element distintiu. L’arquitecte Alfonso Milà, malhauradament mort fa pocs anys, em semblava un home excepcionalment elegant quan coïncidia amb ell al restaurant “Flash Flash”, que va dissenyar junt amb el també arquitecte Federico Correa pel fotògraf Leopoldo Pomés i que segueix exhibint un aspecte d’envejable modernitat al cap de quaranta anys llargs d’existència intensissima.

L’altre germà dissenyador, el Leopoldo, va crear en el seu moment una de les motos més maques de la història, la Montesa Impala.

Alguns dels Milà de la generació següent han preferit els mitjans de comunicació o l’audiovisual amb èxits notables.

Hi ha famílies així, com els Regàs o els mateixos Milà o d’altres que he tingut la sort de conèixer, amb una forma especial i particular de relacionar-se i de transmetre les millors sensacions als seus interlocutors habituals o ocasionals o fins i tot a la feina que duen a terme. Com un segell o una marca a l’aigua impossible de copiar.

Em sento orgullós d’aquesta ciutat quan trobo als parcs dels barris perifèrics o menys afavorits mobiliari urbà de qualitat, situat de determinada forma per propiciar la convivència, el diàleg o la lectura del diari. Papereres que compleixen perfectament la seva humil funció, bancs que recolzen el gest amorós de les parelles o cadires que permeten al solitari dedicar-se al voyeurisme sense que ningú l’emprenyi.

Pierre Roca