11.30.2010

Sopar

Divendres dia 26 vaig assistir a un sopar convocat pel Marc Martí, titular de l’empresa de cartelleria i comunicació visual que porta el seu nom.

L’objectiu del sopar era parlar de toros, de la recent decisió del parlament de Catalunya sobre els espectacles taurins, exposar punts de vista, opinions i criteris.

Trenta convidats de mons i tendències molt diverses, amb la característica comuna de pertànyer al grup dels éssers humans, de la voluntat de diàleg i de les ganes de compartir idees i formes de percebre la realitat.

Qualsevol iniciativa que proposi reunir, parlar, debatre i comentar em sembla positiva. Quan a més s’emmarca en un entorn amable que propicia l’intercanvi i el bon humor la sensació és encara més satisfactòria i em reconcilia amb el to aspre i d’escassa qualitat que rebem de forma continuada a través dels mitjans de comunicació i de part de qui cobra per assumir i mostrar actituds exemplificants.

El sopar del Marc Martí, que va tenir lloc a la seu de la seva col·lecció de cartells, rètols, plaques de cava i d’altres, al Poblenou barceloní, va ser un espai de temps privilegiat del que vaig sortir content de ser un més d’aquell grup de gent intel·ligent, dialogant i afectuosa. Un exemple ideal i malauradament irreal de la societat que voldríem.

Gent dels mitjans, comerciants, professionals, esportistes i emprenedors presidits per la família Martí que ens acollia i ens convidava.

Un ambient relaxat, alegre i esperançador de xarxa civil activa que exercia el dret a la lliure expressió dels punts de vista, de les sintonies i dels rebutjos, tot plegat des de posicions sovint força diferents.

Era una mostra de la societat real que funciona i fa funcionar, que pensa, s’informa, crea, desenvolupa, propicia, l’encerta o s’equivoca, insisteix i és part integrant i representativa del grup al que pertanyem.

Els polítics que ens afligeixen haurien de participar d’aquestes convocatòries. Participar i callar per una vegada, limitant-se a observar com els debats poden dur-se a terme sense desqualificar el contrari ni atribuir-li totes les desgràcies, sense penjar-se indefectiblement les medalles, sense limitar l’exposició a la llarga i feixuga enumeració del que l’opositor fa malament.

Oblidant el somriure de commiseració, els aires de superioritat i el to paternalista de qui es creu per sobre del bé i del mal.

Posant sobre la taula el que els queda –si els en queda- d’honestedat, de capacitat de reconèixer les pròpies errades i d’agraïment per la responsabilitat que els ha estat atorgada.

Ànim família Martí. Fem-ne més!


Pierre Roca