6.27.2011

Bancs.

Fa dos o tres dies vaig veure per la tele l’entrevista d’un economista eminent que s’esplaiava sobre una teoria en la que penso des de fa un parell d’anys.

La meva teoria arranca d’una llei essencial en tots els intercanvis de mercaderies o de serveis. Si la mercaderia o el servei que ens venen no es correspon amb el que s’anuncia a l’etiqueta o als rètols de l’establiment el més assenyat és canviar de proveïdor.

Jo afegeixo que si la presa de pèl es repeteix o només canvia d’aspecte o de nom també s’ha de començar a pensar a prescindir del producte o servei en qüestió, sempre que sigui possible i que no ens compliqui exageradament la vida.

Els bancs són uns proveïdors mentiders i despectius que aprofiten qualsevol pretexte per cobrar-nos a canvi de conceptes inesperats. Si envien una carta ens cobren el sobre, el paper, la feina d’escriure-la i el segell. Cobren per custodiar els nostres diners, per treure’ls mitjançant la tarja de crèdit, per utilitzar els caixers automàtics, pel manteniment del compte i per unes quantes coses més.

Pensant-hi ens donem compte que utilitzem els bancs de forma inútil i quasi sempre prescindible.

Pels usuaris més comuns, els que tenen una nòmina que l’empresa els ingressa, paguen lloguer o hipoteca i quatre rebudets, el banc és sobretot despesa i pocs avantatges. Els inunden de paperassa, els tracten com deficients proposant-los regals de basar i els regalen targes de crèdit per les que cobraran més comissions. Quan cometen l’error de presentar-se a la sucursal per aclarir el que sigui hi han d’anar mentalitzats per passar-s’hi hores.

La majoria de rebuts es poden pagar per finestreta. Jo mateix ho faig. Els diners, exceptuant les grans fortunes –si és el cas d’algun dels meus lectors li demano de posar-se en contacte amb mi, tinc alguna idea per proposar-li- els diners, deia, es poden tenir a casa. Una rajola, un llibre pels que en tenen o un dels pots de pasta de sopa de la cuina són suficients.

Les targes de crèdit no són indispensables. Tornar a pagar en efectiu és un exercici reconfortant, els ho asseguro.

L’economista eminent que s’explicava a la televisió deia que si el volum de negoci dels bancs baixés per la defecció dels clients i fins al punt d’obligar unes quantes entitats a tancar portes no passaria gran cosa. N’estic convençut. Uns quants milers d’empleats al carrer, els alts càrrecs retirats amb pensions més que confortables i la resta d’entitats espavilant-se per no caure i retornant al tracte amable, adult i eficient i al concepte de servei gravat a foc.

Les cartes de queixa, les reclamacions, les associacions de consumidors de serveis bancaris i les amenaces de canviar d’entitat no serveixen de res. Els bancs, després de tants anys de prepotència, de complicitat amb els poders públics i de mirar per sobre de l’espatlla al pobre desgraciat que demana un aplaçament, es creuen per sobre del bé i del mal i al marge, sobre tot, de l'eventual fugida dels clients. Han perdut de vista la seva vocació original, convertint-se en empreses enmirallades en el creixement permanent a qualsevol preu.

Fem com ho faríem amb el forn del carrer quan baixa la qualitat del producte, o quan contracten una dependenta antipàtica o quan apugen exageradament el preu de la barra de mig. Canviaríem de forn. Canviem de banc o, millor, aprenguem a utilitzar-lo de forma molt més racional o a no utilitzar-lo. Quin descans!

Consti que més que indignat estic cansat. Fatigat.


Pierre Roca