4.18.2012

Moment.

Aquest escrit d’avui no farà gaire a favor de la meva popularitat. Rebré critiques ferotges, em diran de tot, voldran assimilar-me als votants de la dreta i acabaré com un drap brut per dir el que segueix:

“Fins que els habitants d’aquest país no assumim la nostra part alíquota de responsabilitat per tot el que està passant, res no canviarà”.

“Fins que cada un de nosaltres no atorgui, atribueixi o al menys reconegui alguna part de raó en els arguments de l’adversari, res no canviarà”.

“Fins que no deixem de preocupar-nos per esbrinar qui té la culpa de tots els mals i ens posem a treballar junts, deixant les discussions retòriques –i en conseqüència inútils- per l’hora del cafè, això no funcionarà”.

“Fins que no ens preocupem per fer la nostra feina -la de cada un, sigui molt important o molt modesta- de la millor forma possible i al marge del que faci el veí, no ens en sortirem”.

“Fins que no deixem de creure que estem en possessió de la Raó –amb erre majúscula- i reconeguem que d’altres raons són possibles i fins i tot convenients, seguirem sent un país patètic”.


Repeteixo amb tot això un argument en el que insisteixo sovint: la responsabilitat del que passa, de la gravetat de la crisi que ens afecta, del drama de l’atur massiu i del desconcert generalitzat es reparteix entre tots els habitants d’aquesta terra.

Qui disposa d’un marge important de capacitat de decisió acumula més responsabilitat en tots els sentits, però qui en té menys no queda al marge ni pot assenyalar amb el dit “els de dalt” sense l’exercici previ d’honestedat d’assumir els seus propis errors.

Ara, immersos en el brogit caòtic de les decisions urgents i de les solucions extremes, seguim barallant-nos amb qui no combrega amb la nostra versió pròpia de “la solució”. Una solució miraculosa que farà que tot s’arregli de forma instantània però de la que no tenim exemples ni arguments assenyats.

El país està exhaust, buit, sec. Qui té recursos viu millor, qui no en té pateix dificultats. Com sempre. Com tota la vida.

El miratge del que anomenem “l’estat del benestar” s’ha de replantejar sobre bases més realistes, el que implica com a primer gest el reconeixement del que no s’ha fet bé.

Ningú, ni el govern, ni l’oposició, ni els moviments que es diuen al marge de la política convencional, ningú aporta gaire més que solucions que només adoben la seva clientela i només són viables en l’àmbit limitat dels seus correligionaris o, sovint, del seu propi domicili.

Solucions de mínima volada i alienes a la generositat del que és públic.

De la mateixa forma, ningú s’avé a acordar cap credibilitat a les propostes de l’altre.

De la suma d’idees, solucions, propostes i doctrines en neixeran vies cap a la sortida, cap a la millora, cap a la possibilitat de superar les dificultats actuals. A canvi, naturalment, de deixar l’afany de protagonisme al rebedor, de no creure que estem en possessió de la fotuda raó i d'interioritzar la possibilitat d’altres raons i d’altres formes d’abordar el problema.

D’altres legitimitats que sumades a les de cada un de nosaltres facilitaran la convivència, ara seriosament compromesa.


Pierre Roca