8.03.2012

Dolents.



El primer que cal dir dels dolents és que són els altres. Sempre són els altres. Qui en parla dona per entès que tothom sap que els dolents no poden ser els seus parents ni amics ni coneguts. Són sistemàticament els altres.

Els dolents que estan més de moda ara mateix són els polítics. Als del partit socialista se’ls deia ximples, als del PP se'ls titlla de dolents, de mala gent, de personatges cruels que miren com poden fer més mal al poble. Un poble que per altra banda i com sabem tots és exemple de virtuts i de qualitats. Un poble que ja voldrien els altres pobles de la Terra.

Quan algú esmenta un dolent articula el discurs de forma que ell mateix, la seva família i el seu cercle d’amistats quedi al marge de qualsevol sospita. Com si els pares, les mares, els oncles i tietes i filles i fills dels dolents fossin d’un altre planeta.

Si gratem lleument la superfície de qualsevol persona, família o grup surt indefectiblement la brutícia. Hi ha gent de vida complicada a tot arreu, ens agradi o no, i és francament ridícul intentar-se situar al marge de la realitat, com qui aixeca exageradament els peus per no embrutar-se al passar per un carrer mullat.

Els dolents, a més, no són gent gaire diferent de vostè i jo. Entre ells i els de l’altra banda –o sigui nosaltres- hi ha un conjunt de lleis sovint contradictòries, sovint injustes, sovint dictades per la por o per l’afany de venjança.

La policia és el col·lectiu que treballa i viu més a prop dels delinqüents. Els de la bòfia són els primers a parlar amb respecte i fins i tot amb tendresa dels seus “clients”. La gran majoria de delinqüents, em consta, és un grup heterogeni d’inadaptats, dèbils i malalts. Un grup que ha escollit la vida a l’altra banda o que s’ha vist obligat des de sempre a buscar-se la vida al marge de les normes, donant peu a una societat paral·lela que conviu com pot amb la dels denominats “bons”.

He tingut l’oportunitat de conèixer dolents de tota mena, nivell i tendència. La majoria d’ells són tontets de baba, molts són persones excel·lents -molt bona gent- i alguns uns malalts perillosos per la societat que haurien d’estar tancats a hospitals psiquiàtrics.

Mai he conegut individus fonamentalment dolents. Mai.

He conegut i segueixo coneixent, això si, gent que fa les coses d’una forma diferent a la meva o que utilitza mitjans que jo no faria servir mai. Però mai he conegut gent essencialment dolenta.

Al sí de les famílies al dolent se’l denomina eufemísticament “cigró negre” o “bala perduda”, atribuint la seva dolenteria, sempre sobrevinguda, mai original, a les males companyies.

No crec que els polítics del Partit Popular siguin dolents de mena. Fan una feina desagradable i que toca la butxaca i els drets de molta gent i automàticament se’ls penja la medalla de les males intencions.

El mateix passa amb la policia. Quan detenen “infraganti” un lladre romanès són bons com el pa de figa, quan reprimeixen amb energia un avalot són dolents com dimonis.

En el món en el que vivim la imatge també importa. Un noi ciclista urbà, amb barba acuradament descuidada i auriculars és obligatòriament bo i un tipus de mitjana edat i de vestit, corbata i Audi és l'encarnació del pitjor de la societat.

Per tranquil·litzar-los els confesso que en general m’he portat com un bon noi. 

Però no sempre.


Pierre Roca