CATALANS.

Un amic ha passat sis o set dies a Suïssa i torna amb la moral als peus.

Des dels mil i pocs quilòmetres de distància ha pogut constatar el nostre tarannà autodestructiu, la extranya atracció per la desfeta que ens plau vaticinar a cada conversa i l’egoïsme que ens supera i ens porta a qüestionar qualsevol punt de vista que no sigui el nostre, erigint-nos en mestres de tot quan no sabem gairebé res.

Als inicis de l’actual procés cap a la independencia vam poder creure que ho estàvem aconseguint. Que l’acord era majoritari malgrat algunes, poques, opinions discrepants.

Amb el pas del temps cada catalanet ha privilegiat el seu propi matís per desautoritzar els líders –els que sigui- i acabar argumentant que la única fórmula vàlida és la seva pròpia, fins al punt de rebutjar l’assistència a l’acte emblemàtic de la diada per fer palés el seu desacord amb un o altre dels dirigents, amb el procediment, amb el que diuen o amb el que fan i com ho fan.

Imagineu per un moment que el moviment i la voluntat contra els nazis, fa unes guantes dècades, no tantes com pensem, s’hagués criticat i qüestionat fins al punt d’afeblir-lo, amb la desfeta conseqüent. Imagineu que els soviètics no haguéssin participat per no coïncidir amb els americans i que ningú, només recolzat pel seu propi punt de vista, hagués admés l’opinió dels altres i fins i tot el lideratge de personatges d’una altra de les potències implicades.

No s’hagués guanyat la guerra i la nostra vida tindria ara mateix un rumb ben diferent.

A casa practiquem aquest joc suïcida que ens debilita. Ho fem amb el Barça, anunciant desfetes perquè no han fitxat el jugador que ens agrada, ho fem amb els alcaldes, que no dónen a la ciutat el carácter que voldriem i ara mateix ho fem amb els caps visibles del moviment pro-independència, que desqüalifiquem i desautoritzem amb una falta de respecte i d’informació notable, sorprenent i destructiva.

Després, quan tanta ignorància aconsegueix que les coses fracassin, ho celebrem amb la nostra frase preferida: “ja ho deia, jo”. I posats a fer repartim de forma equitativa la culpa, les raons de la ruïna i la responsabilitat de tot plegat, eximint-nos curiosament de qualsevol element inculpatori, posant d’evidència que els catalans, raça privilegiada com tots sabem, estem per sobre del bé i del mal.

Quan preconitzo que ara és temps de remar tots en la mateixa direcció, la majoritària, pera aconseguir l’essencial, deixant de banda –i per més endavant- els matisos i els detalls, se’m contesta que si, que és evident, però que si aquell personatge o aquesta institució hi són “jo no hi seré perquè no hi estic d’acord”. O sigui que ni cinc, que no hi ha forma, que tots volem ser més savis que ningú, prioritzant el nostre punt de vista amb una insistencia infantil.

Quan intento explicar que la declaració de l’expresident Pujol s’hauria de llegir en clau d’humilitat col.lectiva, fent-nos pensar que no som tant bons ni tant honestos ni tan exemplars ni tant diferents de la resta dels humans, se’m contesta en termes radicals i condemnatoris, com si mai ningú hagués trencat un plat o dissimulat un IVA o cobrat –o pagat- en negre.

Aquest país nostre serà fort quan cada ciutadà de Catallunya sigui conscient de les nostres mancances, quan ho siguem de la nostra ignorància i quan respectem els punts de vista aliens, ens agradin o no.

Quan poguem seguir un líder o un corrent d’opinió sense posar-hi per davant el nostre criteri miserable, generalment inoportú i esmentat únicament per raons d’inseguretat personal.

Quan convidem a casa a sopar el contrincant, l’oponent, el que no ens agrada o no defensa el mateix que nosaltres, parlant de tot plegat i respectant el seu punt de vista.

Catalunya serà o no serà en funció de tots i de cada un de nosaltres. No per culpa dels “dolents”, no perquè ens odien, no perquè defensin els seus propis interessos.

Pierre Roca