VINÇON.

Vinçon, una de les botigues més prestigioses de Barcelona, ha anunciat oficialment l’inici d’un expedient que suposarà el tancament a curt termini de l’establiment.

Per la meva generació Vinçon ha estat i és molt més que una botiga. Era i segueix sent un referent, un espai privilegiat per on passejàvem i adquiriem cultura i on sempre compràvem alguna cosa. Un detall de dos euros o una làmpada de sis-cents.

L’ànima i cap visible del negoci, el Fernando Amat, m’ha semblat des de sempre un personatge extraordinàriament coherent, honest, cult i innovador. Un dels motors de la ciutat des de la discreció del seu despatx. Un home sempre disposat a rebre i a comentar idees i propostes, a parlar clar, a suggerir i sobretot a respectar. Un tipus fonamentalment honest.

Com bona part dels barcelonins tinc infinitat de records vinculats a la botiga del Passeig de Gràcia.

El Fernando de fa quaranta anys, de cabells llargs i cotxe anglès descapotable. La llista de regals del meu primer matrimoni, la recuperació, amb un dels seus socis, del restaurant “La Venta”, al Tibidabo, el seu viatge en solitari a la Xina quan era un país absolutamente tancat, d’altres viatges iniciàtics als Estats Units, l’època de les motos grosses, l’afecció per l’esquí, les exposicions a la Sala Vinçon i la seva generositat, que em va permetre, als inicis de Palo Alto, a Poblenou, il.luminar els carrers interiors del recinte amb làmpades “Boqueria” de ferro esmaltat.

Fa dos anys vaig col.laborar de nou amb Vinçon, en un intent de dinamitzar la secció de cuina amb uns tastets amb els que es convidava a clients, amics i coneguts. Em vaig sentir afalagat de ser part de la casa i de tenir el meu mínim protagonisme en aquell espai privilegiat.

Durant dècades Vinçon i el Fernando van ser part integrant de la modernitat de Barcelona. La seva presència discreta i elegant, d’una coherència exemplar, atorgava prestigi i significava que un professional, una iniciativa o un espai eren importants per la ciutat i s’havien posat de moda. 

La botiga i el que s’hi venia van esdevenir un referent internacional per dissenyadors, arquitectes, artistes i creadors.

Quan va deixar la primera línia executiva del negoci, fa uns anys, es va instal.lar a un petit despatx ombrívol situat al costat de la sala d’exposicions, l’antic estudi del pintor Ramon Casas. M’havia rebut uns quants cops quan li anava a comentar idees, iniciatives, invents o caigudes. La seva opinió, mai categòrica, sempre respectuosa, era important i assenyada i portava a la reflexió.

Sembla que el pas del temps, la crisi, la competència i els canvis culturals i de status dels clients i de la ciutat han pogut més que les intuicions del Fernando Amat i el seu olfacte comercial.

Sigui com sigui Vinçon no haurà passat en va. Ha modelat bona part de la nostra cultura urbana, ha funcionat com finestra oberta al món i ha estat eina didàctica que ens ha educat, ens ha mantingut informats i ens ha convertit en co-protagonistes de la història de la ciutat.

Gràcies Fernando. Gràcies amic.

Pierre Roca